SIS DONES QUE AVUI HEM REVISCUT

Claude Cahun, Coco Chanel, Isodora Duncan, Susan Glaspell, Käthe Kolwitz i Margarita Xirgu: sis noms, sis dones invisibles per molts. Abans de començar el projecte, potser havia sentit parlar d’una, dues com a molt, però mai ningú m’havia ensenyat el seu art, les seves històries.

Recordo com si fos ahir el dia que l’Elo ens va proposar conèixer a dones desaparegudes en l’ombra d’artistes masculins; emocionada, ens oferia llibres i noms. Una mica més tard, l’Annais ens mostrava les performances d’anys anteriors. Finalment, la Cèlia suggeria idees prou mereixedores. La passió en els ulls de les tres se’m va encomanar amb facilitat: investigar, fer grups, portar-ho a escena, tot tenia un gust amable, enriquidor. Noms, obres, vídeos, quadres, paraules, danses, biografies i imatges van esdevenir l’eix central de les posteriors classes.

Paraules claus i dates que semblaven abstractes en un document en blanc. Ja teníem la informació, cinc paraules, “com les representem?” “Com li explico als components del grup les meves idees?” “Com interpreto qui era Claude perquè el públic ho entengui?” Preguntes rondaven pel meu cap, aleshores va vindre la que ho va canviar tot: “com puc representar a Claude si la veig com una simple biografia, una anècdota més de la història de l’art?” L’Elo em va regalar una de les seves obres literàries i, llegint les muntanyes de sentiments que guarden aquelles pàgines, ara plenes de post-its, anotacions i llàgrimes, vaig veure la meva persona reflectida en una artista de fa més d’un segle. Ara que ja m’havia enganxat amb una sorprenent rapidesa, podíem començar a plantejar com pujar a un escenari la seva obra, inquietant i surrealista.

No puc dir que treballar en grup hagi sigut un riu de roses, moltes vegades les idees no conjugaven i alguna que d’altra discussió va protagonitzar algun que d’altre assaig. Tot i això, vam fer, conjuntament, que les propostes fluïssin i l’actuació comences a agafar forma. Des del vestuari i l’escenificació, fins al so i les llums han sigut una odissea per trobar la perfecció.

Quasi dos mesos de treball plasmats en cinc minuts damunt un escenari. Els focus il·luminen l’escena i el públic observa amb intriga i atenció el que està a punt d’ocórrer. Crec que vomitaré o em posaré a plorar, això ja s’acaba, penso en tot el que he après aquests últims temps: he fet de Claude una inspiració, he pogut cultivar el projecte amb persones que m’estimo i he conegut de primera mà el que és expressar-me damunt un taulell de fusta. Ara, tot el que hem preparat arriba al seu final i només quedaran l’experiència, els riures i els aplaudiments en el record.

Claude Cahun, Coco Chanel, Isodora Duncan, Susan Glaspell, Käthe Kolwitz i Margarita Xirgu: sis noms, sis dones que avui hem reviscut.

Mar Veciana, 2n de BAT H

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a WordPress.com.

Up ↑

Create your website with WordPress.com
Per començar
%d bloggers like this: